Unes fotos des de les agulles de Travessany:

Soc una mica més feliç, gràcies a un descobriment personal, es diu Natalie Dessay, i és que fins i tot el seu nom sona bé !. Si us agrada la música que ve de dins, no us perdeu aquesta veu, busqueu al youtube, compreu CD’s o feu-li un monument. Jo penso que això s’ha de compartir d’una manera o altre. Us posaré uns vídeos però és que tot el que escolto d’ella és increïble. Gràcies Natalie.

 

 

Hola a tot-hom,

Només vull dir-vos que soc un delinqüent, i perillós. He comés el delicte de lligar una cinta de nylon entre dos arbres al parc de la Ciutadella. I això m’ha suposat una amonestació de la Guàrdia Urbana, que després d’esperar prudentment a que marxesin els nens i pares als que els hi estava ensenyant en que consisteix això del slackline, em van fer desmuntar el xiringuito al·legant que: “Esta usted haciendo un uso abusivo de las instalaciones del parque.”

Així, que nois i noies d’aquest país, per res del món deixeu que s’espatlli la PlayStation o la tele, perquè serà el vostre refugi per molts anys…

Amics i amigues, aquesta es la breu història d’un fiasco. Un fiasco en la paret del “Tossal de la feixa” a l’Alt Urgell.

L’Oriol Garcia i jo varem anar el passat diumenge a intentar la via “Directa Avatar” en aquesta paret. Vaig trobar la informació d’aquesta via al fantàstic blog “alturgell” i vaig pensar que seria una bona opció per fer-la pujant i baixant el mateix dia des de casa. Tot i que esta un pel lluny de Barcelona.

La via te set llargs i els tres primers son els més complicats, o almenys els més cansats d’escalar, ja que tenen bastants metres d’escalada artificial, sovint bastant extraplomada. A partir de la tercera reunió es tot escalada lliure. Fins aquí tot correcte, però hi ha dies que un no està massa fi, i aquell va ser un d’aquest dies.

Per començar, la aproximació va ser bastant dura, tot i que només es triga una hora des de el cotxe, la moltissima calor que feia i el sol abrasador (tot es cara sud) ens va fer arribar a peu de via marejats i suats com si fóssim en ple més d’agost.

Un cop recuperats l’Oriol va començar el primer llarg, 15m d’artificial sobre una cremallera espectacular de parabolts grocs i uns 15m en lliure. Jo vaig forçar amb la corda per dalt en lliure i excepte les dos primeres xapes va sortir tot en lliure (6b). Continuu el segon llarg que li marquen Ae o 6c i 5b. Tot i ser una mica delicat per la sorreta de la roca arribo a la R2 sense massa problemes, per cert, encara estic buscant el 6c. L’Oriol puja en plan “tarzán” perquè no estava per moltes òsties, la calor començava a ser brutal i ens plantegem deixar-ho per un altre dia. Però finalment ens decidim perquè segons la ressenya, si fèiem el tercer llarg, la resta era tot en lliure fins a dalt, i l’escalada lliure es molt més ràpida. El super equipament de la via ens anima a provar-ho i surto a encarar el tercer i el que seria l’ultim llarg de la via per nosaltres…

10 o 12 metres d’artificial desplomat sota un sol de migdia a una cara sud es la millor manera de perdre uns quilets, em picaven els ulls de la suor que m’entrava, però finalment arribo a la tercera reunió i asseguro a l’Oriol que arriba amarat de suor.

I ara ve el fiasco, ens mirem el següent llarg i veiem una filera de parabolts que assenyala el camí del triomf…em preparo per sortir, recollim corda i… eh! que passa? una de les cordes no puja! estirem una mica, estirem una mica mes… estirem els dos a lo bèstia! i NO! la corda NO puja! està enredada en un arbre uns 20m més avall, sota l’extraplom d’artificial!!! L’Oriol no perd la calma, jo si… em fa molta ràbia que després de la aproximació, la calor, l’artificial agònic i quedant la part més txula de la vía haguem d’abandonar per una errada de principiant com és deixar penjar la corda sobrant desde la reunió!

Finalment només ens queda l’opció de rappelar, desenredar la corda i tornar a repetir l’ultim llarg (el desplom d’artificial) o retirar-nos al bar a ofegar les penes en cervesa. Diguem que la calor va decidir per nosaltres, i en 10m estàvem plegant les cordes i tornant cap al cotxe xerrant de la vida, serà l’edat, però la veritat es que ens va durar poc la preocupació. Quant faci menys calor tornarem, la via es prou interessant i em d’enllestir la feina.

Si voleu practicar l’escalada artificial i lliure al 50% en una mateixa via, amb un equipament fins i tot exagerat de la gran quantitat de parabolts que trobareu, us recomano la “Directa Avatar” o la seva veïna la via “d’en Guillem“.

 

Les vies:

Un bon sistema de mantenir la corda endreçada a la reunio i no us passi com a mi:

 

Aquesta entrada és un breu resum de l’activitat del passat dijous dia 1 a Montserrat. Finalment varem quedar per anar a escalar vies de més d’un llarg de corda per practicar la progressió per llargs. Els super escaladors van ser: En Víctor Francis, en Jordi Dalmau, l’Elena Antonijuan, en Ruben i jo mateix. Les rutes escollides varen ser l’aresta brucs de la miranda de les Boïgues i l’Aresta brucs del Gep Llarg, ambdues a la regió d’agulles.

Aquestes vies son curtetes, aproximadament d’uns 60m a 70m i d’una dificultat màxima de IV+. L’objectiu era practicar el muntatge de reunions i assegurament del primer i segon de la cordada des d’aquestes. He de dir que aquest objectiu va ser assolit, ja que exceptuant alguna distracció sense importància…la cosa va anar perfectament.

 L’activitat resumida va ser aquesta:

En Jordi i en Ruben fan la via tot solets mentre la resta els observem des de baix. En Ruben fa el primer llarg, i en Jordi el segon. Tot ho fan sols, una mica de nervis al començament, però res que no sigui normal, és la seva primera via per tots dos! ai, quin records…ara fa 18 anys! de la meva primera via llarga! snif, snif, com passa el temps.

Ens toca a L’Elena, en Víctor i mi, de moment ells no fan de primer, tot arribara…L’Elena i en Víctor s’encallen’ una miqueta al segon llargs, perquè per donar-li una miqueta més d’emoció els faig sortir per una variant amb un parell de metres lleugerament extra plomats, ai aquesta joventut! que no menja prou llenties…jeje.

Després saltem a la agulla anomenada el Gep Llarg i fem la seva aresta brucs. En Ruben ens ha de deixar perquè marxava aquell mateix vespre de viatge al Marroc i l’acomiadem sense cap mena d’enveja…

En aquesta agulla, l’Elena i jo passem al davant i després en Víctor i en Jordi fan cordada i escalen la via sense problemes, un llarg cadascun.

Com no en tenien prou, els vaig portar a fer la agulla sense nom, un altre escalada super clàssica entre els que comencen, però al arribar ens varem trobar que la via estava des-equipada, es a dir, desmuntada! avien tret els parabolts. Possiblement això sigui obra dels “puristes” que vetllen dia i nit per la conservació de la Muntanya de Montserrat i la puresa de les seves roques, en fi, això es un altre història. Ja que havíem pujat fins al final de la canal ampla, varem tornar al cotxe per el camí d’agulles, amb la qual cosa varem completar el dia amb una bona caminada entre el laberint d’agulles que és aquesta meravellosa zona de Montserrat.

I per acabar, un bon entrepà i una cervesa al bar Anna del Bruc, com ha de ser. Per cert, allà varem poder xerrar una estona amb el mític Antonio García Picazo, que per qui no el conegui es una llegenda vivent de l’escalada al nostre país.

Per part meva, només em resta felicitar a aquest quatre escaladors, per la seva empenta i motivació, que els va fer superar la por i aconseguir les seves primeres vies llargues! i que no es “macu” això… jeje.

Un deixo unes fotos, estan fetes amb un mòbil, es que el teníem…

   

 

Hola, avui toca una de música. Fa un temps vaig anar a veure la pel·lícula ”Viatge a Darjeling” on un dels protagonistes aprofitava qualsevol ocasió per escoltar una cançó concreta que em va agradar moltíssim. Investigant una miqueta per internet vaig descobrir de qui era, i he pensat en estalviar-vos la feina posant un petit recull d’informació al voltant d’aquesta fantàstica cançó.

Títol: Where Do You Go To (My Lovely)
Cantant/Compositor: Peter Sarstedt
Any: 1969
Va ser nº 1 durant 6 setmanes a Gran Bretanya el mateix any.

Aquest és el personatge en concret:

I aquest és un vídeo divertidíssim que ajuda amb imatge a entendre la lletra si el vostre anglès es d’estar per casa com el meu:

Tampoc us perdeu la web “oficial” d’en Peter, el disseny dels anys 70, els comentaris, etc, no te preu…vosaltres mateixos.

Espero que us agradi, i vigileu que la cançoneta s’enganxa en un no res!

Aquest dissabte vaig anar al parc de la Ciutadella a practicar una activitat que acabo de descobrir. Es tracte del slackline. Bàsicament consisteix a fer equilibris i caminar sobre una cinta tensada, el que s’ha conegut com tota la vida com “la corda fluixa”, però slackline sona com si fos la reostia no? Realment començo a estar engantxat a aquesta activitat, les raons: es pot practicar a qualsevol lloc, parc, càmping, bosc, etc. És un entrenament excel·lent per l’equilibri i per moure músculs que normalment no mous gaire. És una activitat que t’obliga a estar relaxat i concentrat, és com una mena de meditació i quant comences a dominar enganxa com una mala cosa!!!

Us recomano provar-ho. Aneu al parc de la ciutadella (per exemple), on no passareu massa vergonya perquè està ple de malabaristes, músics, ioguis, místics i altres. Si aneu acompanyats i el company no ho vol provar que es porti un llibre…

Un fenomen curiós d’aquesta activitat es que atreu misteriosament a tots els crios d’un kilòmetre a la rodona i has d’acabar fent de “papa” i passejar-los per la corda. Si no voleu que us passi NO digueu mai una frase com “Hola! que ho vols provar?…”.

Us deixo uns vídeos interessants per introduir-se en l’apassionant món del “Slacklining”
Quan això es practica a gran alçada s’anomena “Highline”, però avans jo us recomano practicar molt arran de terra…

Com montar el “tinglado” sense massa complicació:

Dean Potter , sense corda de seguretat, a Lost Arrow (Yosemite), no ho intenteu, almenys fins que porteu 3 o 4 dies practicant… només per especialistes.

Música de Tadeusz Woźniak (Polonés), la canço Zegarmistrz światła.

Després de molt de temps parlant d’aquesta vía amb el meu amic Oriol García, finalment vam trobar un cap de setmana per anar a fer-la. Podeu trobar molta i bona informació de la postres de músic a internet, us deixo aquest parell de links on surt la ressenya, descripció del la via i fins i tot fotos.

http://alturgell-xgrane.blogspot.com/2007/01/narieda-sud.html
http://eljardideleshesperides.blogspot.com/

Com poca informació més puc afegir, us donaré la meva opinió sobre aquesta via de la paret de Roca Narieda a l’Alt Urgell.

Els dos primers llargs son els més difícils, marquen V+ en algunes ressenyes i 6a en altres, però potser perquè portàvem 2h i mitja buscant el peu de via per culpa de la boira, vaig arribar molt cansat a la primera reunió. La segona tirada també es força mantinguda. La bona notícia és que aquest dos llargs te’ls pots saltar per una canaleta que puja per l’esquerra de la via.

La resta de llargs son en general bastant més fàcils, els de V+ son més tècnics que els dos primers llargs però molt menys exigents físicament. La vía no te gens de pati i les reunions son còmodes. L’equipament es escàs, es pot protegir bé amb friends excepte les plaques d’adherència. Algunes sortides de les reunions s’han de fer amb decisió, perquè la primera assegurança està bastant lluny.

Nosaltres vam trigar 4h en total, 1h per les dues primeres tirades i 3h per la resta, però heu de comptar que vam anar força ràpids perquè els núvols cada cop eren més grossos.

El descens es una mica perdedor, feu cas a la info, el segon collet a la dreta. Si voleu més informació ja sabeu, un mail, trucadeta, facsimil, senyals de fum, etc.

Bones escalades!!!

No se massa perquè, però la realitat es que aquí està el meu blog. No tenia cap intenció de fer-ne cap de blog, però per curiositat he començat a fer-lo i m’he engrescat, i al final, es clar, m’ha tocat posar el primer contingut. Aquí us deixo una cosa molt especial. Es música, perdó, es MÚSICA! perquè quelcom com això que us presento no pot ser escrit amb lletres petites…

Per mi, aquesta obra es el més semblant a la perfecció musical que he sentit mai. Es la famosa “Chacona” de Bach,aquesta obra va ser escrita entre el 1717 i 1723, es tracta de l’ultima part del la Partita in D minor for solo violin (BWV 1004). Aquesta peça musical està considerada com una de les mes difícils mai composades per aquest instrument.

Aquesta obra mestre, va ser escrita per Bach en memòria de la seva esposa, la qual va morir mentre ell era de viatge el dia 17 de Juliol de 1720.

“The Chaconne is one of the most wonderful, unfathomable pieces of music. On one stave, for a small instrument, the man writes a whole world of the deepest thoughts and most powerful feelings. If I imagined that I could have created, even conceived such a piece, I am quite certain that the excess of excitement and earth shattering experience would have driven me out of my mind.”

Johannes Brahms

Interpret: Itzhak Perlman